L’estrès posttraumàtic és una reacció d’ansietat que pot aparèixer després de viure una situació en què hem estat o ens hem sentit en perill. És un mecanisme de protecció que posa en marxa el cervell per allunyar-vos de possibles riscos.
Després d’un fet traumàtic, el cervell aprèn ràpidament: intenta evitar que tornem a passar per una experiència similar. Per exemple, si hem patit un atracament, és normal que en tornar a aquest mateix carrer sentim una ansietat intensa. És com si la nostra ment digués: “cura, aquí hi va haver perill”.Después de un hecho traumático, el cerebro aprende rápido: intenta evitar que volvamos a pasar por una experiencia similar. Es como si nuestra mente dijera: “cuidado, aquí hubo peligro”.
El problema és que, de vegades, aquest sistema d’alarma es torna massa sensible. Ja no només reacciona davant d’aquest carrer concret, sinó també davant d’altres de semblants, el barri sencer o fins i tot situacions que no tenen relació directa. El cervell es queda en “manera alerta”, i això fa que reaccionem amb ensurts o tensió davant estímuls quotidians: un soroll, una veu més alta, algú trucant a la porta.
Com sol evolucionar?
Tot i que cada persona ho viu de manera diferent, podem identificar les etapes següents:
- • Resposta inicial o aguda: pot durar dies o setmanes després de l’incident. Hi ha una sensació de desconnexió, com si tot fos irreal o difícil de comprendre.
- • Estat d’alerta i ansietat: de mica en mica es reprèn l’activitat, però persisteix una sensació de perill constant i una inquietud física que és difícil de calmar.
- • Crisis d’ansietat inesperades: fins i tot quan sembla que tot està millor, poden aparèixer reaccions intenses sense causa clara. El cervell no ha oblidat que un cop va estar en risc i ocasionalment decideix recordar-ho. Sovint sorgeixen en moments de calma.
Es pot superar?
Sí. I, en molts casos, millor del que imaginem. A més de temps també necessitem posar de part nostra.
Què fer?
Un aspecte clau és recuperar a poc a poc la normalitat. Sentim que la vida ja no és igual i recuperar la rutina i assumir les nostres obligacions diàries ens permetrà centrar-nos en aspectes quotidians que ens ofereixen un sentit de realitat tangible. Aquest camí serà més o menys costós en funció de les seqüeles tant físiques, emocionals i socials que hagi implicat el trauma.
No serà gens fàcil. La ment tendeix a veure perill on ja no n’hi ha: pot aparèixer por en situacions aparentment segures, com ara acudir a una cita mèdica o enfrontar-se a una entrevista de feina. A més, és habitual que els records dolorosos tornin una vegada i una altra, encara que intentem evitar-los.
Així i tot, és important mantenir una direcció: aixecar-se cada dia amb l’objectiu de seguir endavant, atendre les pròpies responsabilitats i, també, reservar espais per descansar o gaudir, encara que al principi costi.
Quan demanar ajuda?
L’estrès posttraumàtic pot arribar a afectar de manera important el dia a dia. Convé cercar suport professional quan l’ansietat és tan intensa que dificulta portar una vida mínimament funcional o quan sentim que no podem avançar pel nostre compte.
Resumint
- • Si l’impacte ha estat moderat, és recomanable reprendre gradualment la rutina. Aquest procés pot implicar setmanes o mesos. El principal risc és començar a evitar llocs, persones o activitats, reduir allò que abans ens resultava agradable o quedar-nos atrapats en pensaments repetitius sobre els fets.
- • Si l’ansietat és molt intensa i no permet afrontar les demandes quotidianes, la intervenció psicològica és necessària tant per tractar un possible trastorn d’estrès posttraumàtic com per prevenir que es consolidi. En aquests casos, com més aviat s’intervingui, millor.
