Quantes vegades t’ha passat que has començat a donar-li voltes al cap i més voltes a una idea negativa sense arribar enlloc? L’única cosa que has aconseguit és acabar més trista o preocupada, o desconfiant de les intencions de les persones que t’envolten. D’això, en psicologia, en diem rumiar: pensar sobre una idea de manera desorganitzada, generant amb això més pensaments negatius.
Sabem que els pensaments i les emocions estan connectats. Que quan pensem en un fet que genera tristesa, encara que sigui imaginari, evoca tristesa dins del cervell. I quan dic «evoca» em refereixo al fet que el cervell es posa en modus «tristesa», empenyent la persona a realitzar conductes pròpies d’algú que es troba trist, com pot ser aïllar-se o deixar de fer coses que li ofereixen satisfacció, generant amb això encara més tristor.
Si és un pensament ocasional, l’efecte és gairebé imperceptible. Haurem tingut un dia dolent. Això ens ha passat a tothom. Però si acostumes a donar voltes a les coses, és a dir, a rumiar els pensaments, acabaran influint negativament en la teva vida.
Per què rumiem, llavors?
Quan alguna cosa ens importa molt, el cervell la guarda a mà. Com quan posem un enllaç a un fitxer a l’escriptori de l’ordinador perquè ens resulti fàcil localitzar-lo. El cervell ho fa així perquè se suposa que, si el tema és important, caldrà donar-li una solució i no ens podem arriscar a que caigui en l’oblit. Si tinc dificultats econòmiques és millor que no me n’oblidi per no gastar els diners en coses supèrflues.
El problema apareix quan m’angoixo o preocupo per aspectes que no estan passant, que tenen una petita possibilitat que passin o que, encara que estiguin passant no són tan greus perquè els dediquem la nostra atenció. Posem un exemple. T’ha arribat un requeriment d’Hisenda perquè justifiquis un cobrament i, des de llavors, no pares de pensar en les possibles conseqüències que aquest fet pot tenir per a tu. A tota hora, a cada minut lliure i fins i tot mentre treballes.
En comptes de pensar en com respondre a la petició d’Hisenda, comences a imaginar que aquest és el primer d’altres requeriments, que a partir d’aquí estaràs més vigilat i que tindràs una revisió exhaustiva cada any, que aquesta desgravació que vas fer del cotxe la multaran i hauràs d’ampliar la hipoteca per asumir el cost i, dues hores desprès d’imaginar coses que no estan passant, consideres que és una possibilitat real acabar a la presó acusat de delicte econòmic.
Al final, a més de no contestar al requeriment, perquè et genera tanta ansietat que no has pogut llegir-lo detingudament, tens un malestar que no es correspon amb el fet esdevingut, perquè el que ara t’importa no és el que ha passat, sinó el que imagines que pot passar.
Què podem fer perquè la rumiació no ens porti a un espai de foscor?
Ho veurem.
– Pensar per decidir: qualsevol problema té una conclusió. Unes vegades perquè ho solucionem (amb més o menys cost) i altres vegades perquè no podem solucionar-ho i hem d’acceptar les conseqüències. Potser podem fer un requeriment a la carta d’Hisenda o potser hem de tornar els 3251 € que ens demanen, sense possibilitat d’evitar-ho.
– Executar la decisió: ens pot agradar més o menys, però hem arribat a una determinació sobre el problema que ens apressa. Doncs fem el que hem decidit i no tornem a donar més voltes a l’assumpte. Enviem la carta del requeriment o busquem els diners que hem de tornar i fem la transferència.
– Quan els pensaments m’amenacen: el meu cervell segueix insistint en el mateix. Normal. Potser li he dedicat dies sencers a trobar una solució, a parlar amb molta gent, a buscar informació sobre aquest tema. Hi ha un munt de dades noves ballant al cap! I el meu cervell els recupera i torna a pensar en Hisenda.
– Pensar en una altra cosa: És difícil. Però és l’única manera d’anar “desactivant” el problema a la nostra memòria. Ha estat molt impactant i és com si ho tinguéssim subratllat amb fosforescent groc. Només hi ha una manera de fer-ho menys accessible i és no activant-ho, no pensar-hi. Per això és important distreure’s; fer activitats que ens entretinguin molt, escoltar podcasts, llegir, parlar amb amigues, jugar a la consola. Qualsevol cosa en què sigui relativament fàcil posar la meva atenció.
– Centrar-me en la meva vida: un cop la distracció m’ha ajudat a desfer-me del pensament intrusiu, torno a la meva vida real, a ocupar-me de les feines que sostenen la meva vida.
I si sents que has deixat de controlar la teva ment, que, encara que posis tot el teu esforç, tornes una vegada i una altra sobre el mateix tema i notes una ansietat constant que es va intensificant amb el temps, potser és el moment de sol·licitar ajuda psicològica.
