Cada cop hi ha més acceptació social de la psicoteràpia i va calant la idea que, davant d’un problema psicològic, és preferible aquesta opció als fàrmacs. Tot i això, el desconeixement de què és el que ens podem trobar en aquest entorn dificulta que la persona decideixi donar aquest primer, i sempre complicat, pas.
La primera reticència ve de la creença que una psicoteràpia és cara i eterna. L’evidència científica ens diu que no és així. Molts trastorns són resolts, almenys la fase aguda, en un màxim de tretze sessions i no pocs en menys, especialment aquells pels quals s’ha consultat poc després del seu inici.
La veritat és que triguem molt a sol·licitar atenció psicològica. Les dades indiquen que entre dos i set anys. No és infreqüent que, davant la pregunta «des de quan estàs així?», la persona contesti que creu que des de sempre. I durant aquest temps, el problema s’ha anat complicant i embolicant amb altres circumstàncies i trastorns, tant psicològics com físics i socials.
Triguem, entre altres coses, perquè abans hem intentat de tot. Fer esport (és saníssim però, contràriament al que moltes persones asseguren, córrer no et traurà una depressió ni impedirà que la tinguis), millorar l’alimentació (el mateix que es pot dir de l’esport), demanar consell a l’herbolari (millor no dic res) i més i més.
L’alternativa predilecta abans que anar a la psicòloga sol ser anar a fer un cafè amb una amiga. Aquesta amb qui t’entens tan bé i que, després d’haver-hi xerrat, et fa sentir com a nova. I sí, és una activitat molt recomanable per a la salut mental. Però les habilitats comunicatives d’una persona no són equiparables al coneixement científic d’una psicòloga. No és igual.
Pensem que anar a la psicòloga és anar a parlar, i sí, se’n parla. Però es fan més coses. Justament aquestes que marquen la diferència entre mantenir un problema i resoldre’l.
La primera és el diagnòstic. El diagnòstic en psicologia és diferent del que estem acostumats en l’àmbit mèdic. De fet, és molt diferent. En psicologia s’avalua la història d’aprenentatge (emocional). Com vas aprendre a comportar-te com ho fas i què passa al teu voltant (i també dins del teu cap) perquè responguis al que et passa d’una manera que et fa mal. Així que no posis cara rara si, per un problema que va començar fa dos mesos, als teus 34 anys, la psicòloga s’interessa per qüestions del teu desenvolupament infantil que tu tens guardades al bagul dels records. El primer objectiu d’aquesta psicòloga és conèixer-te el màxim possible.
Aquest diagnòstic ens indicarà quins fets, circumstàncies i comportaments et porten a aquestes crisis d’ansietat que no et deixen viure, a aquesta por de sortir al carrer o a aquesta tristesa que cobreix el teu cos com una armadura de plom i no et permet fer un pas sense que acabis rendida.
Aquest moment és el més important de la teràpia. De cop i volta, per al pacient, tot comença a cobrar sentit. Aquestes reaccions, tan inesperades i tan inoportunes, tenen una raó de ser. I, el que és més important, ara que coneixem el paper que tenen en la vida de la persona, podem decidir els canvis que ha de fer per començar a sentir-se millor.
Que, en el fons, és del que tracta la teràpia. Canviar comportaments que ens surten sense pensar i que generen males conseqüències per altres de nous, que inicialment requereixen molt esforç perquè no estan dins de les nostres dinàmiques habituals. Aquesta és l’altra part de la teràpia: ajudar a instaurar aquestes noves conductes. Per aconseguir-lo podem discutir (diàleg socràtic), canviar el context (tenir recollida sempre l’habitació, a veure si això ens convida a estudiar), resoldre ambigüitats (m’agrada, però em fa mal) o destruir límits irreals (he d’anar a veure la meva mare cada setmana).
Com podeu veure, a la teràpia es treballa. No és una relaxada xerrada en què esperem que arribi una llum inspiradora que ens il·lumini un nou camí. Més aviat és un espai on ens arremanguem i construïm, metre a metre, la carretera del que volem que sigui la nostra nova ruta.
Cal anar-hi cada setmana?
El temps és, moltes vegades, un luxe i és normal que la freqüència de la teràpia sigui una preocupació. No hi ha una resposta que valgui per a tothom. Al principi és convenient poder anar setmanalment fins a tenir el diagnòstic, perquè així podrem posar-nos abans mans a l’obra. Això pot suposar entre tres i cinc setmanes.
Després dependrà de la gravetat del pacient. Si la persona és molt inestable, la sessió setmanal serà un punt de reestructuració de la descompensació de la setmana i és recomanable aquesta freqüència. Això és només en els casos greus. Si la persona, tot i sentir-se malament, pot fer vida, les sessions es poden espaiar. I sempre cal tenir en compte que l’opció en línia ha mostrat la mateixa eficàcia que la teràpia presencial per a la major part de les problemàtiques.
Si t’estàs plantejant acudir a una teràpia psicològica, però no acabes de decidir-te per tots els dubtes que se t’amunteguen al cap, et suggereixo que triïs una professional i que, abans de res, comentis amb ella les teves inquietuds, sense compromís, i triïs amb qui et sentis més còmoda.
Però no ho deixis estar més temps. Com més aviat comencis, abans ho resoldràs.
