«Mamà, no vull quedar-me amb l’avi. Em fa jugar coses que no m’agraden».
Darrere d’aquesta frase hi pot haver un familiar amb poca traça per entretenir una nena o un nen, encara que el primer que ens passa pel cap és estar davant la revelació d’un abús.
Apareixen moltes pors. Entre elles el de donar veu a la menor, protegir-la, cosa que implica allunyar-la de l’avi fins a arribar a una conclusió que desestimi l’abús, i que la investigació posterior desvetlli que no estava passant res greu. Sentir que podem ser responsables de destruir una família per uns fets que mai no van passar.
Tot i així, actuar és l’únic camí per evitar que la intervenció en un possible cas d’abús es produeixi, si és que arriba a producir-se, anys després que aquesta o aquest menor s’atrevissin a confiar per primera vegada en un adult. Si no obté suport la primera vegada que parla, la por de tornar-ho a intentar augmentarà i l’agressor tindrà via lliure per continuar accedint a la seva víctima durant anys.
Què hem de fer davant d’una revelació infantil?
Abans de tot et diré què no has de fer. No fiqueu en les vostres preguntes paraules, accions o fets que abans no hagin sortit de la boca del menor.
Després de la revelació que inicia aquest text mai preguntis «Però, què fa? Et toca?». La menor pot interpretar que aquest és el comportament incorrecte que dóna valor a les seves paraules, arribant fins i tot a incorporar al seu relat fets que mai no han passat.
En el seu lloc fes preguntes obertes que es desprenguin de manera natural del que ha revelat “Quines coses són les que no t’agraden?”
Si el que no li agrada és el tipus de joc, amb facilitat podreu orientar l’avi a una altra activitat més preferida per a la nena i resoldre la qüestió sense que la sang arribi al riu.
Ara bé, si la menor refereix comportaments compatibles amb un abús hem d’actuar:
-De nou, no facis preguntes concretes que introdueixin accions que no han estat descrites abans. És fàcil que generis memòries incorrectes que, en el cas de tractar-se d’un abús, invalidin el testimoni de la menor, que moltes vegades és l’única prova per a aquest tipus de casos
-Formula una altra pregunta oberta relacionada amb el que hagi explicat fins aquell moment, per exemple: «I què més feu en el joc?» o «On jugueu?»
– No preguntis quan va passar. Si la menor no sap respondre, podries interpretar erròniament que està inventant la història, quan res més lluny de la realitat. La memòria autobiogràfica no sol emmagatzemar dates concretes, llevat que estiguin associades a un context molt específic, com ara recordar que a l’habitació hi havia els globus d’una festa d’aniversari.
-Mantingues la calma. Si la menor percep que estàs molt alterada, pot pensar que està fent alguna cosa malament i deixar de parlar.
-Digues-li que t’alegres que t’ho hagi explicat
– Explica-li que el que ha explicat és important i que, precisament per això, heu de parlar amb persones que puguin ajudar que aquesta situació no torni a passar.
-Presenta la denúncia a la policia. De manera immediata i acompanyada de la menor. És important que el seu testimoni es reculli com més aviat millor, per evitar que es pugui veure alterat, ja que probablement constitueixi la principal prova del cas.
És difícil denunciar el teu pare o el teu sogre. Pensa que més difícil és patir un abús, dia rere dia, de les persones que suposadament han de tenir cura de tu.
Per això, perquè probablement sigui una de les situacions més dures i complexes a què puguis enfrontar-te a la vida, et recomanem que busquis el suport de persones de confiança que puguin acompanyar-te durant tot el procés perquè puguis convertir-te en el pilar que sostingui i guiï aquesta nena o nen a sortir d’aquesta terrible situació.
